Una imatge no val més que mil paraules parteix de la negació del conegut tópic per fer una dissecció crítica dels clixés i estereotips que sovint imposen una visió reduccionista del món de les llengües. Tuson revisa tant els mites innocents (com ara el que fa creure que la própia llengua és la més fácil) com els mites perversos del neoliberalisme més cínic (que postulen que "hi ha llengües que han perdut el tren a la modernitat"). L'autor toca en aquest llibre, amb un tacte molt particular i suggeridor, la matéria de la comunicació, tant oral com escrita. Lluny de l'enfarfegament terminológic, de l'hermetisme propi dels especialistes, Tuson sap presentar nocions i transmetre idees complexes, i articular-les d'una manera rigorosa i amena sense domesticar-les ni baratar-ne el sentit.
