La memória de les formigues és una novel·la profundament optimista, viva, palpable i que s'amolla i es va enroscant a poc a poc entorn del lector, fins que finalment aconsegueix ficar-se sota la pell completament. "Netejo la sorra de la platja. Es com fer dibuixos amb les mans, peró en gran... Una dona sola és una dona sola; una dona sola al costat del mar és l'infinit." Qui diu aquestes paraules és la Joana, una dona de quaranta-dos anys que neteja la sorra de la platja amb un tractor, peró no sempre ha fet aixó, abans feia una feina de prestigi i responsabilitat. Mentre neteja la platja pensa en el sentit de l'existéncia, en la seva história i en el passat de totes les persones que ha conegut. I tot aixó ho escriu en el quadern de les catorze papallones que ha trobat a la platja. El quadern de les catorze papallones és el quadern que escriu la Joana per explicar-li el món a la seva filla Maria, una nena de set anys: "Jo he comenÇat a escriure per explicar-li el món a la meva filla, perqué quan sigui gran no senti que tothom li va explicar una gran mentida." En aquesta llibreta hi trobem, a més a més dels pensaments de la Joana: les trucades de la Neus, una senyora de vuitanta anys que va a enterraments i els explica a la Joana per teléfon; les converses surrealistes que la Joana té amb el Jofre, el seu home; els diaris de la nona, l'ávia morta de la Joana; unes entrevistes perdudes a porters; els contes que la Joana escriu per quan la Maria sigui gran; la correspondéncia per mail de la Joana amb la seva amiga Lenka, una amiga txeca que va conéixer vint anys enrere quan totes dues eren Erasmus a Anglaterra... i moltes altres históries. Totes elles busquen entendre una mica més el sentit de tot plegat. El lector va avanÇant enroscat dins d'una novel·la-riu que se l'endurá des de la sorra de la platja fins mar endins.
