Preguntes aparentment senzilles, com ara ¿què et passa?, ¿com et dius? o ¿d'on véns?, ens van acostant de mica en mica al centre més profund de la nostra ànima, allí on es descobreix la ferida originada per les quatre infinituds essencials: vida, mort, tu i món. Mai serem massa humans: si cap horitzó té sentit és el d'arribar a ser més humans. No es tracta, doncs, d'anar més enllà de l'humà, com va voler Nietzsche, sinó d'intensificar i d'aprofundir en el que és més humà. Josep Maria Esquirol ens ensenya com d'aquest solc en l'ésser humà n'emergeix l'acció més beneficiosa, que ens orienta i ens enforteix perquè sap ajuntar sense confondre la gravetat i la lleugeresa, el dia i la nit, el cel i la terra, el present i l'esperança... Humà, més humà és un assaig veritablement filos.fic, escrit amb un llenguatge tan entenedor i precís com evocador.
