Thomas De Quincey considerava que la intel.ligéncia humana no havia assolit mai l'alÇada que va atényer amb Immanuel Kant, un del filósofs més influents de tots els temps. I tanmateix la intel.ligéncia humana, fins i tot quan arriba tan amunt, no solament és mortal sinó que pot decaure, envellir, tornar-se decrépita. Llavors, De Quincey experimenta encara més afecte per aquesta claror suprema, just en el moment en qué vacil.la. En segueix les palpitacions. Anota l'hora en qué Kant deixa de poder crear idees generals i ordena falsament els fets de la natura. Certifica el moment en qué la seva memória defalleix i l'instant en qué la seva facultat de reconéixer s'extingeix. Pinta els quadres successius del seu deteriorament físic, fins a l'agonia, fins a la darrera espurna de consciéncia, fins al sospir final. D'aquesta manera, el relat dels últims dies d'Immanuel Kant esdevé un llibre universal sobre la decrepitud que pot colpejar a tothom, independentment del seu geni.
