Miquel Melendres i Rué (a cura de Francesc Guirado)
Ens trobem davant un poeta que té el secret de rejovenir el món de l'esperit, el món que crema en la intimitat, amb una gran novetat de formes expressives i, sobretot, amb el joc imaginatiu més sorprenent i una meravellosa agilitat d'observació i pensament. La simbologia del llenguatge, la transcendéncia de la natura, la intensitat d'alló afectiu i el diáleg entre l'Amic i l'Amat satisfan tots els aspectes de la personalitat. D'altra banda, el món dels sentits és un esclat joiós vers la naturalesa manifestada en els seus fenómens, els elements inanimats, el món vegetal i el món animal. Aquest elogi dóna lloc a la veneració del poeta per una natura nua de mácula. Veneració que es realitza des de la «suprema llibertat» com un do inesborrable de l'home que es deleix per esdevenir un ésser més de la natura per tal d'apropar-se a l'eternitat.
