El Miguel Coma Llombart, l'últim masover del massís del Port, de setanta-cinc anys, tanca la porta del mas de la Franqueta amb clau, i li costa, qui-sap-lo!, de fer-hi córrer el forrellat. Baixa la costeta del carrer, empedrat, curt i estret, i reposa en el pedrís que li havia fet per a la mare, davall de les nobles carrasques, i mirant cap al sol sortint! Recorda la mare, estimada i venerada, asseguda en aquell tron que ell havia esculpit amb les seues mans: un tron per a la seua princesa! De cop i volta, mira cap al fumeral i s'adona que aquella boca, vella i negra com l'estalzim, no esbufega fum. Sap del cert que des de temps immemorials, al llarg de moltes generacions, és la primera tardor que no escup espurnes joioses, i mai més ja no ho fará! El mas de la Franqueta s'ha quedat orfe!
