La poesia de Manuel Forcano sovint presenta motius o referents histórics i culturals de l'Antiguitat que contrasten amb la quotidianitat sovint vulgar del present. L'erudició penetrant dels seus versos, peró, s'expressa amb una senzillesa de to i de formes que li han permés connectar bé amb el públic, a qui Forcano simplement explica, amb una veu autobiográfica sense pretensions de cap mena, alló viscut, alló gaudit, alló perdut. L'amor, el desig i la nostálgia del passat gloriós que no hade tornar, són els grans temes de la seva poesia tal com testimonien els seus darrers llibres: El tren de Bagdad(2003), Llei d'estrangeria (2008) i Estátues sense cap (2013). A Ciéncia exacta, sense abandonar els seus temes habituals, Forcano sembla més reflexiu i presenta amb més sobrietat els seus paisatges del Próxim Orient, sempre evocadors d'amors i de sensualitat, on el mateix fet creatiu del poema com a receptable de memória és protagonista.
