Saquejat i abandonat el 1835, el monestir de Poblet recuperà la vida monàstica el 1940 amb l'arribada, sota els auspicis del franquisme, de quatre cistercencs italians. Pocs mesos després s'hi afegia la primera vocació catalana en més d'un segle, el sacerdot espluguí Bernat Morgades i Òdena que, durant la dècada següent, esdevingué el puntal de la represa tant espiritual com material del cenobi pobletà.
El 1950, per., un cúmul de raons eclesiàstiques i ideol.giques que aquest llibre analitza amb detall comportaren la desgràcia del pare Morgades, que fou foragitat de Poblet, desterrat a França i condemnat a un exili difícil de comprendre que esdevindria una cruel cadena perpètua. El cas Morgades il·lumina des d'un angle fins ara desconegut les relacions entre Església i dictadura, entre catolicisme i catalanisme, des de la Guerra Civil fins als primers anys 1960.
