Elogiada per guanyadors del Nobel, com ara T. S. Eliot o Eugenio Montale, Antonia Pozzi ha estat considerada una de les veus més originals de la literatura italiana moderna tot i no haver publicat mai res en vida. La seva obra, que veié la llum anys després que se suïcids el 1938, amb només vint-i-sis anys, demostra que visqué la poesia ôcom les venes viuen de la sangö. Els seus són uns versos plens de musicalitat que oscil·len entre la vida terrenal i lÆespiritualitat; entre la contemplació dÆuna natura indesxifrable i lÆombra inesquivable de la mort, que ressona de forma escruixidora en els poemes en què la jove conversa amb els seus fills nonats.
La puresa del so i de la imatge dÆaquesta extensa antologia, formada per més de cent setanta poemes, es pot llegir com una mena de biografia de lÆnima humana; o, si més no, com un itinerari a través de ferides insondables i que, contra tot pronòstic, ens porta cap a la llum redemptora.
