La lliçó d’Auschwitz és el repte de pensar l’ètica i la pedagogia a partir de l’experiència del mal. Ningú no coneix el ParadÃs, i si algú hi ha sigut, no ha tornat per explicar-ho. En canvi, hi ha algú que ha contemplat el mal, i ha tornat, i ens ha pogut transmetre la seva experiència. Joan-Carles Mèlich es pregunta en aquest llibre per què l’humanisme ha sigut tan frà gil davant la qüestió d’Auschwitz: ni la literatura, ni la ciència, ni l’art, ni la música, ni la polÃtica no han evitat les grans catà strofes, de les quals Auschwitz és el sÃmbol. Cal una reflexió filosòfica, antropològica, ètica i pedagògica per veure quina lliçó haurÃem d’extreure d’Auschwitz per tal que no es torni a repetir aquest terrible esdeveniment. Perquè Auschwitz no és un problema alemany o jueu, sinó un problema de tota la humanitat. Mèlich s’enfronta a la qüestió d’Auschwitz a partir de la proposta d’una ètica no basada en el deure sinó en la situació de l’ésser humà en la història: es tracta d’una ètica de la situació, de la relació, de la interpretació i de l’experiència, és a dir, d’una ètica de la finitud.
