Les escoles de monges i els crostons de pa de la postguerra; la bufandeta de pell i la paperina de les galetes; els records de Sant Feliu i de Molins de Rei i els primers papers a Madrid; les amenaces, la censura i la prohibició del régim; els plors de la mare i l'empresonament del pare... Petites imatges, espurnes i flamarades d'emoció, que perfilen, amb el pas dels anys, els orÃgens d'un sentiment i la consciéncia de pertinenÇa a una comunitat amenaÇada, amb llengua i tradicions própies, i unes pulsions artÃstiques impossibles de deturar, en uns anys obscurs, en els quals una dona catalana amb vocació independent i creativa havia de demostrar molt coratge per tirar endavant. «Assegut en una barana de ferro, hi havia un home prim, ennegrit pel sol i amb barba d'uns quants dies. Me'l vaig quedar mirant amb una mica de desconfianÇa. L'home em va dir: "No em fas cap petó ". Aquella veu, jo la coneixia, i aquella cara també. Vaig tenir un pressentiment, que vaig refusar de seguida." Montserrat, no em vols fer un petó " Jo seguia mirant-lo sense acabar de creure-m'ho. "Ets el papa " "SÃ, sóc el papa", va contestar.»
