A Temps de llucar, l'escriptora-dona de Lleida Dolors Sistac ens obre la porta perqué puguem fer un primer tast de la seva vida privada, particular, tot acompanyant-la pels viaranys dels records, sovint embolcallats per la boira. Els records, quan es recuperen, prenen consisténcia, fan desaparéixer els fantasmes i ens ajuden a interpretar el present i a encarar el futur. No es tracta de complaure'ns en la nostálgia per fer-la servir de bácul de la vellesa, sinó d'acceptar i entendre tal com ens han fet, tal com ens hem fet. En aquesta cerca de la memória Dolors Sistac hi deixa aflorar sensacions, pensaments íntims, que ens ajudaran a completar l'esséncia del personatge.
