La reconstrucció del llenguatge literari catalÃá (1925) ha estat injustament ignorat malgrat ser l'única aportació catalana anterior a Fabra sobre l'estandardització, sobre la cultura de la llengua, és a dir, de quÿ és una llengua i de les exigÿncies i implicacions sociopol¡tiques que la culturització comporta. Tanmateix, Manuel de Montoliu, en una ressenya cr¡tica apareguda a «La Veu de Catalunya» el 1926, ja destacava queÂáCalveras és el primer a exposar la necessitat que, en el procés de restauració, la llengua sigui considerada com un tot, ja que qualsevol intervenció del gramÃátic feta sobre una part sense considerar el conjunt produeix en aquest un desequilibri. Joan SolÃá a Del catalÃá incorrecte al catalÃá correcte (1977) feia una anÃálisi de 9 pÃágines sobre aquest llibre. Llu¡s V. Aracil a Dir la realitat (1983) li dedica tot un cap¡tol i el considera pioner sobre la teoria de la llengua estÃándard i un avantguardista de la prehistòria de la sociolingü¡stica catalana i europea; considera Calveras el Havranek catalÃá. Finalment, el professor Narc¡s Iglésias Franch va pensar que l'obra de Calveras i el llibre mereixia ser el centre de la seva tesi doctoral: «L'obra lingü¡stica de Josep Calveras Santacana» (2011).
«Calveras dedica una part important dels seus esforúos a defensar que la codificació en curs no s'allunyés de la llengua oral i que fos prou permeable per assumir la variació en determinats contextos comunicatius. En paral·lel a la seva teoria de la llengua, la seva aposta forma part d'una estratÿgia âÇödiguem-ne pol¡ticaâÇö que va més enllÃá de les idees: obrir una nova etapa de l'estandardització del catalÃá que deixés enrere el conflicte aleshores encara viu entorn de la codificació de l'IEC i que no deslegitimés les opcions personals o institucionals que no havien acceptat la codificació oficial.»
Del pròleg de Narc¡s Iglésias
