El cotxe va anar agafant més velocitat i va comenÇar una aventura que mai no hauria pensat viure als meus quinze anys. Quan vas a cent quilómetres per hora dins d'un cotxe, sents que el que es mou és el món de fora i no tu. Peró, quan vas a cent vint i no portes vidres perqué algú ha rebentat d'un tret les dues llunes, et sents com si t'haguessis llanÇat en paracaigudes des de l'estratosfera sense ampolles d'oxigen. No és vertigen, ni mareig, ni pánic, ni dolor, és tot aixó alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina velocitat anávem, peró t'asseguro que estávem a punt de superar la barrera del so. L'aire travessava el vehicle com un huracá. Per un moment vaig témer que la forÇa del vendaval m'aixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «Recorda-te'n: quan es fuig, no s'ha de mirar enrere», m'havia dit l'Héctor.
