Aquest llibre constitueix una «introducció a la filosofia de la história». L'historiador de les religions Mircea Eliade interroga les concepcions fonamentals de les societats arcaiques, les quals, tot i conéixer una certa forma d'«história», pugnen per no tenir-ne cap. Per l'home arcaic, les coses es repeteixen fins a l'infinit; en realitat, no passa res de nou sota el sol. Peró aquesta repetició té un sentit: ella sola confereix realitat als esdeveniments. Els esdeveniments es repeteixen perqué imiten un arquetip: l'Esdeveniment exemplar. A més a més, mitjanÇant la repetició, el temps queda suspés o, si més no, la seva viruléncia és atenuada. El comportament de l'home primitiu és regit per la creenÇa en una realitat absoluta que s'oposa al món profá de les «irrealitats»; en última instáncia, el món profá no constitueix própiament dit un «món»; és l'«irreal» per excel·léncia, el no-creat, el no-existent: el no-res. A la introducció, Lluís Duch assenyala que «les idees que apareixen en El mite de l'etern retorn constitueixen l'expressió més diáfana i completa de les bases fonamentals de l'antropologia eliadiana. [...] Transcorreguts més de seixanta anys des de la seva publicació, la lectura d'El mite de l'etern retorn manté un interés notable perqué desafia un bon nombre de llocs comuns de les societats de comenÇament del segle XXI.»
