Carles Riba forma part d'un grup. El que Joaquim Molas va definir com el «dels joves postulants, que pel volts del 1918, va iniciar l'assalt de la vida pública catalana». Els nascuts durant la década dels noranta del segle XIX que viuran dues dictadures, dues guerres i, la majoria, un dolorós exili. Carles Riba n'esdevé una de les figures centrals i hom li reconeix la seva influéncia. No són solament els «joves postulants», sinó també la majoria del món de la cultura i bona part de la societat civil que s'adona del paper de mestre i de guia i del seu lideratge moral, sobretot en les époques més difícils de la nostra história. Posar-ho per escrit no ha estat fácil. Ho intento a través dels «diálegs» de Riba amb Joan Maragall i Josep M. López-Picó que ambdós reconeix com a mestres; amb dos «joves postulants» com Joan Crexells i Josep M. de Sagarra i amb quatre deixebles: Joan Oliver, Xavier Benguerel, Francesc Trabal i Doménec Guansé. El grup seria incomplet sense Clementina en els moments més dramátics de l'exili i Francesc Cambó i Josep Janés, tots dos cabdals per tantes coses en la vida de Carles Riba. Els diversos itineraris personals tracen históries que conflueixen en una época i un país. Tots junts són la trama i l'ordit d'un diáleg més ampli, transversal, nacional. Tots plegats formen part indestriable i rellevant de la história de la cultura catalana del segle XX.
